Ella ho és tot
| 3 octubre 2011No puc amb ella, és insuportable, cridanera, pesada i massa tafanera. Però al mateix temps, fa que somrigui cada dia.
Sempre ens estem barallant, ens pessiguem, ens donem cops, ens estirem dels cabells… Però hi ha moments, moments de petons i abraçades que no canviaria per res del món.
Em refereixo, clarament, a la meva germana petita. Quan els meus pares em van dir que naixeria la Laura, jo no m’ho podia creure. Em sentia gelosa, ja no seria la nena de la casa, no seria el centre d’atenció. Em sentia impotent, no m’havia fet a la idea de tenir un germà, un altre persona a taula, uns altres peus rondant per casa. Els meus pares em van dir que seria una nena. Una nena, una nena com jo! Vaig pensar somrient. Una nena amb qui poder jugar a nines i mirar pelis de dibuixos.
Va néixer un dissabte, plovia. Jo i el meu pare estàvem molt nerviosos, van ser moltes hores de part. Per fi, va arribar.
Vaig entrar a casa i vaig parar en sec. Estava al sofà, una careta arrugada mirava sota els llençols. Vaig estirar la samarreta del meu pare i vaig preguntar-li: Què fa? Ell va somriure. “T’està mirant… t’estima” va dir. Llavors vaig entrar en raó, vaig saber que jo també l’estimaria i que sempre la tindria al meu costat.
L’estimo, estimo a la meva germana.
Sandra
Sandra,
Si la teva germana no s’emociona una mica amb el teu escrit és que és de pedra!
És molt bonic el que dius i està força ben escrit.
Alguna observació:
– pel que fa als paràgrafs, els dos primers podrien formar un de sol, no et sembla? I el quart i cinquè, no s’haurien de fusionar també? L’últim paràgraf-frase sí que està justificat, com a idea que conclou tot l’escrit. Aquestes fusions convertirien l’escrit en tres paràgrafs quasi iguals i una conclusió.
– Quan vaig entrar a casa… és una mica xocant. Se suposa que és ella la que ha entrat a casa. Dit així implica que ella va arribar a casa abans que tu, i que tu eres en algun altre lloc. Cap problema, però ¿no caldria dir-ne alguna cosa d’això, per evitar aquest sobtat “entrar”?
Sandra, tens molt a dir i ho pots fer molt bé, així que
no deixis d’escriure!!!
Josep Maria